Batea

Batea, a la Terra Alta, és un municipi amb arrels protohistòriques que alguns han volgut identificar amb l’“Adeba” d’Ilercavònia esmentada per Ptolemeu. Més enllà de la discussió erudita, el territori parla per si sol: els jaciments de la Torre Madrina i del Tossal del Moro testimonien l’ocupació dels segles VIII–VI aC, amb un poblat ibèric ben estructurat i contactes comercials que arriben a l’àmbit fenici i cartaginès. A l’entorn del Coll del Moro del Borrasquer, la recerca ha posat al descobert vestigis grecs, fenicis i romans, una gran bassa excavada a la roca i elements d’hàbitat que dibuixen una xarxa de poblament densa i articulada. De l’etapa romana, a més de la presència a la vall de l’Ebre, destaca el tram de via empedrada d’uns tres quilòmetres que enllaçava Dertosa amb l’interior (Ilerda i Cesaraugusta) i que avui seguim en part pel camí dels Massalocans. La vila de l’Ereta, a la riba esquerra de l’Algars, confirma la vocació vitivinícola antiga amb sitges de ceràmica per a la fermentació del most.

Després del buit documental que separa l’Antiguitat tardana de la conquesta feudal, la Batea medieval emergeix amb claredat a partir de 1153, quan Ramon Berenguer IV integra el territori a la Batllia templera de Miravet. El 1181 s’atorguen cartes de població sota furs de Saragossa i de Barcelona, i el 1205 una nova carta consolida el repoblament. Els Templers, i des de 1317 els Hospitalers, estructuren el terme —Batea, Pinyeres i Algars— en el marc de la Castellania d’Amposta. La demografia oscil·la entre la vitalitat del segle XIV i l’impacte de les epidèmies: dels 214 focs bateans de 1358 es passa a 94 el 1378, mentre Pinyeres i Algars perden pes fins a ser finalment absorbides per Batea als segles XVIII–XIX. L’empremta andalusina, anterior, perdura en toponímia (Algars, Massalocans, Benufets) i en un repertori gastronòmic que remet a tècniques i sabors d’Al-Andalus.

L’Edat Moderna obre un període de tensions i sacsejades. La Guerra dels Segadors colpeja Batea amb una virulència excepcional: al gener de 1642, la vila closa fortificada resisteix quatre dies l’assalt de les tropes del marquès de Hinojosa, amb suport de forces franceses i de la Generalitat; la caiguda comporta saqueig i una matança recordada per la tradició local, que situa en aquest episodi l’origen llegendari de la devoció a la Mare de Déu del Portal. Malgrat l’estancament dels segles XVI–XVII, el segle XVIII veu un redreçament econòmic i demogràfic, visible en la construcció de la nova església de Sant Miquel i en iniciatives educatives pioneres a finals de segle.

El segle XIX accelera la modernització, amb creixement urbà més enllà de muralles i amb una societat, però, fracturada per les Guerres Carlines. La Batea liberal resisteix setges, pateix destruccions i exilis, i veu com l’emigració s’intensifica, primer per motius polítics i, després, per factors econòmics: sequeres cícliques que afecten una economia basada sobretot en l’olivera, i l’atracció industrial de les ciutats. El teixit productiu s’adapta: proliferació de molins d’oli, millores d’abastament d’aigua i, ja al tombant del XX, el gir cap a la vinya i les destil·leries d’aiguardent —les fassines—, com la del Sindicat Catòlic Agrícola (1916), que marquen una “petita revolució industrial” local.

Durant la Guerra Civil, la línia defensiva de l’Algars i la proximitat a l’Aragó converteixen Batea en rereguarda sanitària i enclavament estratègic. El pas dels fronts, la presència d’unitats internacionals i, finalment, l’ocupació franquista deixen una petjada profunda. La postguerra i les sequeres severes —encara al 1982 cal recórrer a camions cisterna— condicionen la recuperació, però la vitivinicultura es consolida amb denominació d’origen Terra Alta i amb un mapa de cellers que avui és el principal motor econòmic, al costat d’altres activitats agràries, industrials i de serveis.