Vilada

Vilada és un municipi del Berguedà que, en la seva configuració històrica, s’entén millor si es parteix del nucli altmedieval format per parròquies i punts de defensa. La documentació més antiga situa el topònim ja al segle IX: hi consta com Vilalata, amb el sentit de “vila ampla”, i en aquest mateix horitzó apareixen esmentades (839) les parròquies de Sant Joan de Vilada, Santa Maria de Roset i Santa Magdalena de Guardiolans, que estructuraven el poblament dispers del terme durant els primers segles medievals. En un context d’inseguretat i de frontera, l’impuls repoblador atribuït a Guifré el Pelós consolidà l’ocupació i féu que la parròquia de Vilada (Villa Lata) guanyés pes sobre les altres, que acabaren funcionant com a filials, un procés habitual en la jerarquia eclesiàstica i territorial de la Catalunya Vella.

Dins d’aquest marc, Roset té un paper clau: la parròquia de “Roseto” és citada també molt aviat, i el lloc i el castell apareixen documentats al segle X i, sobretot, a inicis de l’XI. La primera menció explícita del castell de Roset és del 1026, amb un document on el seu senyor, Sunifred, estableix disposicions relacionades amb el monestir de la Portella; és un indicador tant del pes de la xarxa monàstica com del rol dels castells roquers en el control del territori. Amb el temps, Roset passà per mans de llinatges i jurisdiccions de primer ordre: al segle XIV, per exemple, s’hi documenten drets i reserves de la comtessa Sibil·la de Pallars en tractes amb la monarquia, i posteriorment hi apareixen els Portella, la venda de jurisdiccions per part de Pere el Cerimoniós i la possessió dels Pinós; fins i tot hi té un paper durant la guerra civil catalana del segle XV (1462-1472). A mitjan segle XVI el castell ja sembla abandonat, fet coherent amb la pèrdua progressiva de funció militar d’aquest tipus de fortificacions.

El poble de Vilada, segons la tradició recollida a les fonts, s’hauria originat als peus de Roset i després es traslladà cap a l’emplaçament actual, amb la parròquia de Sant Joan com a element vertebrador; l’església actual és fruit de reformes successives i conserva poc del temple primitiu. En paral·lel, el terme mantingué altres focus patrimonials, com Santa Magdalena de Guardiolans i Sant Miquel de les Canals, que testimonien la densitat de la xarxa parroquial i d’ermites romàniques.

En l’àmbit socioeconòmic, Vilada fou durant segles un municipi d’agricultura i ramaderia, però la seva trajectòria contemporània quedà marcada per la indústria tèxtil: la tradició dels paraires evolucionà cap a petites empreses, i al segle XX el tèxtil esdevingué el principal motor, amb impacte directe en les oscil·lacions demogràfiques. Quan aquest sector es debilità, el municipi mirà de reorientar-se cap al turisme i l’estiueig, mantenint-se avui com un poble petit, però amb una història llarga que va de la repoblació altmedieval i els castells termenats fins a la industrialització i els canvis del món rural contemporani.