Vallfogona de Riucorb

El nom de Vallfogona ve del llatí valle faecŭnda, 'vall fèrtil'. Al seu torn, Riucorb és la grafia aglutinada de riu Corb, amb el significat primitiu de 'corbat, sinuós' (del llatí cŭrvu). Antigament, el poble també s'anomenava Vallfogona de Corbell, que ve del llatí cŭrvĭcŭlum, diminutiu de cŭrvum, 'corbat'.

També s'ha documentat la vila amb el nom de Vallfogona de Comalats, forma masculina analògica de comalada (coma o seguit de petites muntanyes), del llatí tardà cŭmba lata, 'coma elevada'.

Vallfogona de Riucorb, a l’alta conca del Corb, ha crescut al voltant d’una vall literalment “fèrtil” —valle faecunda— que dóna nom al lloc des de l’edat mitjana. El topònim ha adoptat, al llarg dels segles, diverses precisions territorials —de Lorda, de Corbell, de Comalats— que reflecteixen la seva condició de terme fronterer entre Segarra i Conca de Barberà i la seva inserció en el mosaic d’altiplans i comes del sector meridional segarrenc. El nucli, que encara conserva un marcat regust medieval, s’articula entre carrers antics —Portalet, d’Orient, del Pou, de la Font— i places petites on afloren parets i volums d’antics casalots, mentre a la part alta s’alça l’església parroquial de Santa Maria, amb una volta romànica apuntada i elements gòtics, i el record del retaule de la Concepció que Jordi de Déu hi executà vers 1385. El campanar conserva un rellotge del segle XVI, un dels més antics de l’Estat, recuperat el 1987 després de gairebé un segle d’aturada.

La inflexió històrica decisiu s’explica per la senyoria i, sobretot, per la implantació de les ordres militars. Repoblada dins l’òrbita dels senyors —després comtes— de Santa Coloma de Queralt, amb Gombau d’Oluja com a primer senyor conegut, Vallfogona esdevé des del segle XII una peça de la Comanda: primer sotscomanda i després comanda templera vinculada a Miravet, amb documentació que parla d’un castell actiu almenys des del 1190. L’extinció del Temple trasllada el domini a l’Orde de l’Hospital (1312), i l’antic castell-convent, les restes del qual encara s’insinuen als darreres de la plaça de l’Església, continua organitzant el territori fins a la fi de l’Antic Règim. En depenien finques, delmes, molins i fins i tot colomars de pedra seca repartits pels “Solans”, documentats per Carreras Candi i testimoni d’una economia mixta de secà que combinava cereal, llegums, farratges, olivera i vinya al fons de vall.

Entre els segles XVI i XVII, la vida parroquial pren embranzida: al costat del rector hi ha diversos beneficiats i confraries que sostenen culte i obres, mentre la vila, closa i compacta, reforma carrers i cases. És l’època en què pren volada la figura de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, ordenat el 1605, poeta barroc d’enginy agut, connectat amb cercles literaris catalans i hispànics i amb personatges com Lope de Vega o el bandoler Rocaguinarda. El seu eco cultural, que avui ressona en rajoles literàries pels carrers, s’ha incorporat a la identitat local tant com el patrimoni material. En paral·lel, l’ermita de Santa Bàrbara s’aixeca el 1617 per iniciativa del rector Garcia i del mestre d’obres cerverí Miquel Rabiol, afegint un nou accent devocional al paisatge.

La condició de cruïlla administrativa —bisbat de Vic fins al 1957 i després Tarragona; partits judicials canviants; pas a la comarca de la Conca de Barberà als anys vuitanta— no ha alterat el pols agrícola i termal del municipi. El descobriment i explotació de les aigües mineromedicinals van propiciar, al tombant del segle XX, el desenvolupament del Balneari de Vallfogona, amb l’església de la Verge de la Font de la Salut i l’edifici neoclàssic inclosos avui en l’inventari patrimonial. El balneari, a cavall del terme i el veí de Llorac, esdevingué complement d’una economia pagesa que s’ha anat reequilibrant amb ramaderia porcina i aviram, i amb un petit regadiu que aprofita el torrent de Forès.

Des de finals del XIX, la pèrdua de població —accentuada al segle XX per l’emigració i els canvis del món rural— ha anat de bracet d’una relectura del patrimoni: restauració d’habitatges com a segones residències, obertura d’un petit museu dedicat al Rector a la parròquia i, al poble, el Museu Roger de Belfort amb col·leccions etnològiques. Les festes de l’Assumpció a l’agost i de Santa Bàrbara al desembre mantenen el calendari viu, al costat de la festa de Sant Cristòfor i la tradicional rogativa del primer diumenge de maig vinculada al Tallat i Rocallaura, que recorda l’antiga geografia espiritual de la Comanda.

Avui, Vallfogona de Riucorb es presenta com una vila petita —entre les menys poblades del país— que ha sabut conservar el teixit urbà històric i la memòria feudal i barroca, alhora que projecta una imatge de vall curulla de patrimoni i de salut. Entre la “vall fecunda” del seu nom i el riu de corbes que la travessa, el municipi ha articulat un relat en què el castell templer-hospitaler, Santa Maria amb el record de Jordi de Déu, el balneari i la poesia del Rector són fites d’una continuïtat que lliga paisatge, aigua i cultura.