Vallcebre

La primera menció escrita al seu nom, a l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (any 839), és com a «Parochia … Balcebre». Com indica Joan Coromines en el seu Onomasticon Cataloniae, aquesta menció amb "B" inicial és gairebé unànime en els documents entre els segles IX i XIII. Les mencions amb "V" inicial no comencen fins al segle xiv, «per una contaminació del mot vall, inevitable», diu Coromines, ja que el lloc de Vallcebre és en una vall. <br> Per tant, el topònim Vallcebre, provindria de la unió del mot balç, que significa "timba" o "cingle" (Vallcebre està encerclat per una cinglera), provinent del llatí "balteum", i de l'arrel llatína "separ-", que indica "separat", en al·lusió al fet que el contorn de cingleres de Vallcebre està tot ell esqueixalat, amb diversos portells molt estrets. Per tant, del llatí "balteum-separ" en provindria "Balcebre", posteriorment transformat en Vallcebre.