Ullastret

Ullastret, al Baix Empordà, concentra una de les continuïtats històriques més singulars de la comarca perquè el municipi actual conviu amb un gran testimoni del món preromà: la ciutat ibèrica del Puig de Sant Andreu i el conjunt d’assentaments associats (com l’Illa d’en Reixac). Segons la informació municipal, aquesta ciutat es consolida a partir del segle VI aC i, ja des de finals d’aquell mateix segle, estava protegida per una muralla que en bona part encara és visible; el jaciment permet recórrer carrers, cases i espais de culte d’allò que fou la capital dels indigets (o indiketes) i avui és gestionat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Aquesta etapa antiga és clau per entendre el territori, però el nucli d’Ullastret que ha arribat fins als nostres dies és sobretot fruit de la formació medieval. La tradició documental situa el primer esment del terme en el veïnat de Velloses (834), i la vila apareix citada dins el comtat d’Empúries l’any 899, en un text que esmenta Ullastret amb altres vilars i amb les esglésies de Sant Pere i Sant Joan (un indici d’organització eclesiàstica i de poblament estable). La documentació també reflecteix les tensions feudals i comtals: el comte Ramon Borrell de Barcelona hauria comprat la vila al comte Hug I d’Empúries, i la comtessa Ermessenda guanyà el 1019 litigis sobre la possessió de l’alou d’Ullastret; abans, el 1018, Guifré de Cerdanya li havia jurat fidelitat pel lloc. Malgrat aquests episodis, al segle XI la dominicatura tornà a l’òrbita emporitana, ja que el comte Ponç I hi disposa en testament (1078).

El pas de “vila” a centre fortificat es veu amb l’aparició del castell d’Ullastret, documentat per primer cop el 1225 (castrum de Oleastreto). Amb el temps, el castell restà en mans dels comtes d’Empúries i, més endavant, passà per famílies nobles (Santfeliu, Margarit i Senesterra, emparentades), mentre que del conjunt defensiu el que n’ha perviscut sobretot són les muralles del recinte jussà que encerclen el poble. La fesomia del nucli antic, tal com destaca també el web municipal, és la d’una vila closa: carrers estrets i costeruts que menen a una esplanada on s’ha situat el recinte sobirà del castell (avui desaparegut), i una llotja o plaça gòtica coberta (segles XIV-XV) davant del sector nord de la muralla; el conjunt ha estat considerat d’interès monumental.

Ja en època moderna, Ullastret fou cap d’una batllia reial (1698) que incloïa altres pobles veïns, i al segle XIX es produí un canvi ambiental i econòmic rellevant amb el dessecament de l’antic estany d’Ullastret, alimentat pel Daró, que encara puntualment es reomple en episodis de pluges intenses. Avui, el municipi articula bona part de la seva projecció pública al voltant d’aquest doble llegat: el poble emmurallat medieval i el conjunt arqueològic ibèric, que n’explica l’arrel més antiga i, alhora, n’ha reforçat el valor patrimonial i cultural contemporani.