Arres

El nom toponímic d'Arres té l'arrel indoeuropea ar, comuna al sànscrit, l'hebreu i el védic més antics, que significa aigua. És la mateixa arrel que apareix en el nom bíblic del mont Ararat, on es va aturar l'Arca de Noè després del diluvi: Ararat repeteix la partícula ar, ar per indicar molta aigua, aigua per tot arreu.

Aquesta mateixa arrel indoeuropea apareix en el nom de la Vall d'Aran (Val d'ar..., vall d'aigua), en Aragó (pres del riu Aragó), en els topònims aranesos Arrós i Arró, en Artíes (terra d'aigua) i fins i tot en el Garona, el significat complet del qual podria ser font d'aigua.

La mateixa arrel és present en una gran quantitat de paraules relacionades amb l'aigua i els seus efectes: arròs (cultiu en aigua), àrtic (aigua gelada), arbre (origen en l'aigua), arc (solc que obre l'aigua a la roca), arrel (que cerca l'aigua), arrabal (barri a la vora del riu), arrecife (fet a l'aigua), o Garona (font d'aigua).

Arres és un municipi de la Vall d'Aran amb una història original, plena de tradicions i anècdotes, protagonitzada per llinatges de profundes arrels occitanes i araneses com els Condó, Castet, Pujó, Abella, Sarte, Pallás, Francinet o Temprado, entre molts d'altres.

El municipi comprèn els dos marges del riu Garona: a la dreta es troba tota la superfície del Montlude, amb els pobles de Vilamós i Arres de Sos i Arres de Jos; a l'esquerra hi ha Era Bordeta, que s'estén fins al Montagut, el Pas d'Arres (2.114 m), el Pic d'Arres (2.161 m) i l'alt de la Trona d'Arres (2.054 m), al límit fronterer amb el Comenge pel Portillon.

L'Ajuntament d'Arres comprèn, doncs, tres nuclis urbans: Era Bordeta, a la vora del Garona, i el poble d'Arres pròpiament dit, a la falda del Montlude. Arres és, en realitat, dos pobles en un, o un poble dividit en dues meitats: Arres de Sos i Arres de Jos, units per un cordó umbilical comú format per l'església de Sant Joan Baptista, el cementiri i Era Crasta.

Era Crasta és una autèntica vicus romana assentada a la falda de Camporic, des d'on es controlava tota la serralada del Montlude i es destacaven guarnicions per vigilar els altres castros disposats al llarg del riu Garona i de la calçada romana paral·lela al riu.

Arres té una història molt llarga i llegendària, que es perd en l'origen dels temps, amb els primers pobladors del Pirineu. El que més destaca avui en dia són els seus habitants i les seves cases, que es renoven sense cessar, ja que les persones i les cases neixen, creixen, es desenvolupen i envelleixen.

Quant a l'arquitectura, es poden distingir diversos tipus de construccions: els vestigis d'Era Crasta, o primeres construccions de pedra com a defenses o fortaleses; les primitives cases de fusta i teulades de palla; les cases de pedra i teulades d'ardòsia del país; les bordes i les esglésies de pedra; i modernament, cases de pedra amb ardòsia importada.

El poble d'Arres ha estat famós per la seva autonomia i la seva bona organització, que encara perdura: quan es van unir diversos pobles de la Vall en pedanies, Arres, amb el seu alcalde, va saber conservar la categoria d'ajuntament. Arres sempre ha tingut les seves autoritats pròpies i ha funcionat amb jutge, alcalde i torns de guàrdia famosos a tota la Vall. A més, estava organitzat amb fonda i cantina pròpies, i amb cases especialitzades en serveis comuns per a la comunitat: el barber, el ferrer, el jutge, el teixidor, el sastre, el constructor de teulades de palla, l'apicultor...

El paisatge d'Arres és de gran bellesa alpina. Quan el Portillon de Bossost obra les seves comportes de bat a bat, els vents de l'Atlàntic Nord s'hi precipiten amb allaus de núvols densos que s'estavellen entre ells i es desfan en aiguats i pluges torrencials, creant un espectacle de llamps i trons que il·luminen el Montlude en una combinació psicodèlica d'una nit màgica.