Arbolí

Enclavat als contraforts sud-occidentals de les Muntanyes de Prades, Arbolí ha viscut entre cingles, brolles i pinedes una trajectòria lligada a l’explotació forestal, als conreus de secà i a l’aprofitament hidràulic dels seus barrancs. Avui és municipi del Baix Camp (des de 1990, per canvi comarcal administratiu; abans era del Priorat) i inclou el terme rònec de Gallicant.

Els indicis de poblament són remots, amb jaciments prehistòrics al Cingle Blanc (eneolític, edat del ferro, materials ibèrics i romans) i troballes a coves i avencs del terme (Dou, Aleu, Pep Anton, coll del Nassot). La tradició situa un antic assentament sarraí a l’origen del nucli. Les primeres referències documentals medievals es vinculen als emprius confirmats per Ramon Berenguer IV i a l’agregat de Gallicant, ja esmentat el 1158 com a pòdium Gallicantum; el 1197 la reina Sança donà un mas de Gallicant a la sagristia de Poblet. El topònim del lloc apareix com Herbulino (1263) i Erbulio (1280), d’etimologia incerta, fins a fixar-se com Arbolí a partir del segle XVII.

El segle XIII deixa una empremta singular: l’establiment d’una petita comunitat càtara, amb tres condemnats el 1262, mostra la permeabilitat d’aquestes serres als corrents heterodoxos. Eclesiàsticament, al darrer quart del XIII el rector d’Arbolí contribuïa a les dècimes (1279), però l’any següent en fou excusat per pobresa. En l’ordenament feudal, Arbolí s’integra a la Baronia d’Entença, i el 1314 els seus homes foren cridats a atacar Alforja en les disputes entre l’arquebisbe i el baró. El 1324 passà al recent creat comtat de Prades; el 1332 consta com a dot de Blanca, muller del comte Ramon Berenguer d’Empúries. Més endavant la jurisdicció recaigué en els ducs de Cardona i, successivament, en els de Medinaceli.

El nucli, arrecerat entre el serret dels Colls i el barranc d’Arbolí, es vertebra al voltant de l’església parroquial de Sant Andreu, un temple neoclàssic de tres naus, cremat el 1936 i reconvertit temporalment en quadra; avui depèn d’Alforja. Diverses cases conserven portals adovellats dels segles XVII-XVIII, com Ca l’Arrel, considerada de les més antigues, i l’antiga rectoria és avui casa de colònies. Al capdamunt, l’ermita de Sant Pau (s. XVII), refeta el 1927 i el 1974, conserva la imatge salvada el 1936. La memòria popular atribueix als “moros” la volta de la Font Voltada i una torre de guaita. El terme patí fortament l’aiguat de Sant Miquel (1959).

L’agregat de Gallicant —mitja dotzena de cases sobre la vall del Siurana— es despoblà després de 1939; molts veïns es traslladaren a Arbolí. L’economia tradicional va bascular del cereal i la vinya als avellaners, amb regressió del sembrat al segle XX; hi hagué ramats importants fins al XIX i posteriorment granges porcines i avícoles. El curs d’aigua alimentà tres molins paperers a la Solana (inactius des de fa gairebé un segle) i dos de fariners (actius fins als anys quaranta). Es deixaren d’explotar les mines de coure i l’argila (abans guix), i s’extingí la producció de carbó vegetal. Administrativament, el coll d’Alforja marca la partició Baix Camp–Priorat i el terme resta inclòs al PEIN i a la Xarxa Natura 2000, així com dins l’àmbit proposat del Parc Natural de les Muntanyes de Prades.

Demogràficament, Arbolí creix amb força al segle XVIII (de 130 hab. el 1716 a 292 el 1787) i assoleix el màxim el 1900 amb 515 habitants; després inicia una davallada gairebé contínua al llarg del segle XX, amb un pic temporal per l’activitat del campament militar de Los Castillejos (1950–2001), fins a estabilitzar-se al voltant d’1–2 centenars d’habitants en temps recents. Avui el municipi manté un perfil de poble menut, actiu i cohesionat, amb una base agrària de secà, segones residències i un creixent interès turístic de natura i patrimoni.