Alcoletge

El topònim Alcoletge prové de l’àrab andalusí, documentat com a Alcholeya, derivat de al-qulaia, “el castellet” o “petita fortalesa”, en referència al castell islàmic que dominava el terme.

Alcoletge és un municipi del Segrià amb un nom d’origen àrab, derivat d’al-qulaia, “el castellet”, que remet al seu antic castell andalusí i a la funció estratègica de control sobre la plana del Segre. El terme mostra ocupació molt antiga: als tossals de la Nora i dels Morts s’han documentat restes prehistòriques de l’edat del Bronze, com ceràmica a mà, destrals de pedra i útils de sílex. En època ibèrica, materials ilergetes dels segles IV–I aC confirmen la continuïtat del poblament. La tradició clàssica situa en aquest entorn episodis de la guerra civil romana del 49 aC, quan dues legions de Juli Cèsar, aïllades al marge esquerre del Segre durant el setge d’Ilerda, resistiren als tossals d’Alcoletge fins a rebre reforços.

Amb l’etapa andalusina, entre els segles VIII i XI, el territori rep una empremta profunda en l’organització agrària i hidràulica: captació d’aqüífers, ampliació i millora de sèquies, ús de sínies i introducció de nous conreus. La Sèquia de Fontanet, d’origen andalusí, esdevé l’eix del regadiu històric. En aquest context s’erigeix el castell d’Alcoletge, probablement al segle X, situat en un punt de vigilància privilegiat entre la plana i les terrasses fluvials del Segre.

Ja en època feudal, Alcoletge apareix el 1118 en un conveni recollit al Liber feudorum maior, i el 1168 l’Ordinatio esmenta la parròquia dins la prepositura de Bell-lloc. Des del 1200 consta vinculat al veïnatge de Lleida com a poble de contribució. El terme manté traces d’ocupació visigòtica i una xarxa de camins i espais de culte que connecten amb Sant Julià de la Carnassa i Granyena. La baixa edat mitjana consolida una forta devoció a la Mare de Déu de Granyena, afavorida per les indulgències de 1340, mentre el lloc figura com a indivís entre nobles (Mur, Centelles) i l’abadessa del monestir de Jonqueres; al fogatjament de 1365–70 s’hi registren 23 focs. El 1386, Pere III ven a la Paeria de Lleida el mer i mixt imperi sobre Alcoletge, operació confirmada el 1424, i s’articula així una jurisdicció compartida entre senyories i govern municipal lleidatà.

El segle XVI és de prosperitat agrària i permet a Jonqueres bastir un casal renaixentista al poble; el 1553 s’hi compten 35 focs i encara es conserva el castell d’origen islàmic. Les ordenacions de la Sèquia de Fontanet (1543) regulen l’aigua en un terme on perduren el domini alodial de Jonqueres i la jurisdicció criminal de la Paeria. El segle XVII, en canvi, resulta devastador: la Guerra dels Segadors comporta el saqueig del santuari, la destrucció del castell i episodis de despoblament, agreujats després del 1707 durant la Guerra de Successió. Amb els decrets de Nova Planta, Lleida nomena el 1719 el batlle de jurisdicció criminal i el lloc es constitueix en ajuntament. La integració dels pagesos el 1794 a la Junta de Sequiatge de Lleida impulsa el regadiu, l’expansió dels fruiters i l’adopció de conreus americans com la patata i el blat de moro.

Ja en època contemporània, el Canal d’Urgell reforça la producció agropecuària i alimenta el creixement demogràfic. El municipi es regeix durant anys per les Ordinacions d’Alcoletge aprovades el 1920. Durant el segle XX i inicis del XXI es consoliden cooperatives i agroindústries lligades a la fruita i el cereal, als pinsos i al fred industrial, mentre es preserva i es posa en valor el patrimoni local. En destaca l’església barroca de Sant Miquel Arcàngel, aixecada cap al 1765 i declarada Bé Cultural d’Interès Local el 2020; la necròpolis medieval excavada a la roca al Tossal de la Nora; i les trinxeres de la Guerra Civil al Tossal dels Morts, restaurades per a la visita pública. Tot plegat configura una identitat que combina arrels històriques profundes, una economia de regadiu dinàmica i una vida cívica i cultural que continua girant al voltant de l’aigua i de la terra.