Capmany

Capmany és el topònim oficial, però l'Institut d'Estudis Catalans ha defensat sempre la forma Campmany, d'acord amb l'etimologia i la grafia del català, fet que s'ha recollit en el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, on s'especifica que «En la documentació antiga Campo Magno (S. XII) ʻcamp granʼ, referent a camps antics de vinya i oliveres. La grafia oficial Capmany ʻcap grosʼ és lingüísticament inapropiada». També al llibre Topònims catalans: etimologia i pronúncia de Josep Moran, Mar Batlle, Joan Anton Rabella i Ribas s'hi diu: "*Capmany 'cap gros' és aberrant i confusionària respecte al seu origen.".

Campmany (oficialment, però de forma poc adequada, “Capmany”) és un municipi alt-empordanès amb un passat molt antic i una identitat marcada pel vi, pel fort nucli emmurallat i per una llarga tradició associativa.

El poblament al terme és prehistòric: entre el 3300 i el 2700 aC ja s’hi aixequen diversos monuments megalítics (dòlmens i menhirs, com el Quer Afumat, Mirgoler o la Pedra dels Sacrificis), que aprofiten els turons granítics i el paisatge de suredes. En època altmedieval la documentació esmenta el lloc com a Capite Magno (“camp gran”), vinculat des del segle IX al vescomtat de Rocabertí. Capmany apareix com una gran finca agrícola, que el 925 el comte Gausbert d’Empúries ven a Bladelguer, i a partir del 1062 es parla ja del poble i la parròquia de Santa Àgata, depenent del monestir de Vilabertran. El veïnat de Bosquerós és documentat el 844, prova d’un poblament antic i dispers.

Entre els segles XI i XIII es consolida la nissaga dels Campmany, primera baronia del lloc. En diversos documents notarials (segles XIV–XVII) el topònim apareix com Capite magno, Campo Magno, Capmay o Capmany, reflectint l’evolució gràfica però mantenint el sentit original de “camp gran”. Destaquen figures com Pere de Campmany, cavaller que lluita al costat de Jaume I a la conquesta de Mallorca. Amb el temps, la nissaga s’extingeix al municipi i el senyoriu passa a la família Clusa, que impulsa la construcció de la torre de defensa del nucli fortificat. Posteriorment, el domini passa als Vilanova, que obtenen de Carles III el títol de marquesos de Campmany; el marquesat, però, acaba desvinculat de la vida quotidiana del poble.

El nucli històric neix entorn del fort medieval: l’església fortificada de Santa Àgata (segles XII–XIII, amb torre d’època XIV–XV), l’Ajuntament i diverses cases dins del recinte emmurallat. El 1301, fins i tot, el bisbe de Girona prohibeix l’encastellament de l’església, però l’obra es fa igualment, atesa la funció defensiva que havia de tenir davant bandositats i guerres. Fora muralles es desenvolupen barris i veïnats com Sant Sebastià (capella autoritzada el 1509), Bosquerós o la Vall, i un petit hospital de pobres documentat ja el 1337.

La Guerra Gran o Guerra del Francès (1793–1795) marca profundament el municipi. El 1793 un grup de miquelets de Campmany aconsegueix rebutjar un primer intent d’ocupació francesa, causant baixes a l’enemic i retardant quinze dies la caiguda del poble. Malgrat aquests èxits puntuals, el balanç final és catastròfic: 7.000 arbres tallats per fortificar el lloc, l’església i 54 cases cremades pels francesos i nombrosos abusos sobre la població civil. Aquests fets seran estudiats amb detall pel mestre i viticultor Gregori Artizà Lapedra (1839–1921), una de les figures il·lustres locals.

El segle XIX està marcat per transformacions econòmiques i de comunicacions. L’any 1850 el terme de Bosquerós s’incorpora a Capmany, ampliant el municipi. Les vinyes pateixen successives plagues: oïdi (1851), fil·loxera (arribada a la zona el 1879), i diverses campanyes contra la llagosta (1902). Malgrat tot, la vinya i el vi es consoliden com a base econòmica i donen lloc, el 1916, al Sindicat Agrícola “El Parral”, un dels primers de l’Alt Empordà, que articula la producció cooperativa i dota el poble de grans cellers i trulls (com el trull d’oli de 1933). Avui Campmany és encara un dels principals centres vinícoles de la DO Empordà, amb una vintena de cellers particulars.

Paral·lelament, entre finals del XIX i el primer terç del XX es milloren les comunicacions: carreteres cap al Pont de Capmany, Roses i l’estació de Vilajuïga (obres entre 1898 i 1922), inauguració del balneari dels Banys de la Mercè (1863), servei de telègraf (1924), estació telefònica (1922) i línies d’autobusos cap a Figueres i Perpinyà. Es creen serveis municipals moderns: escorxador (1906), rentador públic (1929), enllumenat (1915), escoles (1971), camp de futbol (1977), nova casa de la vila (1992), etc.

La vida associativa és molt rica: des de finals del XIX i principis del XX neixen nombroses societats (La Fraternidad, La Humanitaria, La Nueva Fraternidad, La Progresiva, La Amistat, La Esperanza Obrera, La Fraternal) i diverses corals (El Parral del Pirineo, La Unión Campmañense, Germanor), que converteixen Capmany en un focus de cultura popular, música i sociabilitat pagesa i obrera. Després de la Guerra Civil (1936–1939), el poble es refà lentament: tornen festes com el Carnestoltes i el Ranxo (1946), s’amplia la cooperativa, es milloren les infraestructures i, ja als anys vuitanta, es restauren Santa Àgata i la capella de Sant Sebastià, es crea la biblioteca Manuel Ibáñez Escofet i es formalitza l’escut municipal.