Camarasa

Camarasa és una vila amb un passat lligat tant a la continuïtat d’ocupació com a la seva posició estratègica dins la comarca de la Noguera. La presència de moltes troballes al terme municipal confirma l’antiguitat del poblament, i la configuració del territori —banyat pel Segre i la Noguera Pallaresa, entre altres cursos i canals— ajuda a entendre el seu paper com a punt de control i de pas en diferents èpoques.

En temps d’al-Àndalus s’hi va alçar una fortalesa. Un moment clau de canvi polític s’esdevé l’any 1050, quan Camarasa i Cubells són cedides per Yússuf ibn Sulayman al‑Mudhàffar (governador de Lleida, en la síntesi municipal) al comte de Barcelona Ramon Berenguer I, en un context en què les relacions entre poders cristians i musulmans podien incloure pactes i transferències de domini en zones de frontera i d’interès estratègic. Aquest episodi situa Camarasa dins el procés de reorganització feudal del territori i de consolidació del poder comtal a Ponent.

Durant la baixa edat mitjana, Camarasa queda vinculada a grans estructures senyorials. El 1330 es crea el Marquesat de Camarasa, impulsat per Alfons III el Benigne, com una agrupació de llocs que formaven part del Comtat d’Urgell. Aquesta entitat nobiliària retorna a la corona el 1414, fet que reflecteix com els títols, jurisdiccions i dominis podien reordenar-se segons l’evolució política del moment. La pròpia situació del nucli —associada a un recinte emmurallat— apunta a una història urbana condicionada per la defensa i el control territorial, habitual en viles closes de la zona.

En època moderna apareix una altra referència rellevant al marquesat: el 1543, el rei Carles I crea el títol de marquès de Camarasa per a Diego Sarmiento de los Cobos. El marquesat passa posteriorment per diverses cases nobiliàries (Sarmiento de los Cobos, Fernández de Henestrosa, Fernández de Córdoba) i, segons la informació recollida, actualment pertany als Hohenlohe‑Langenburg. Aquesta continuïtat del títol nobiliari contribueix a entendre la projecció històrica del nom “Camarasa” més enllà de l’àmbit estrictament local.

Els segles XIX i XX comporten canvis administratius i transformacions importants. El municipi incorpora Sant Llorenç de Montgai l’any 1857. Més endavant, el 1970, s’hi integra Fontllonga (amb la Baronia de Sant Oïsme i Figuerola de Meià); Fontllonga havia estat municipi independent fins a aquell any. Aquestes incorporacions expliquen la configuració actual d’un municipi extens, amb diverses entitats i nuclis.

Un dels fets més decisius del començament del segle XX és la construcció de la presa i central hidroelèctrica de Camarasa entre 1917 i 1920, considerada el principal esdeveniment en la vida local d’aquells anys. La trajectòria demogràfica disponible mostra també grans oscil·lacions: al segle XIX s’hi registra una població de més de 3.500 habitants (1857), mentre que al llarg del segle XX la xifra disminueix progressivament fins a situar-se entorn dels 788 habitants (2025), un indicador de canvis econòmics i socials profunds en el conjunt del territori.