Bonastre

El nom antic es documenta com Alastro (1011), Alastre (1023) i Salastri (1177). S’ha proposat una relació amb el llatí oleastre / oleastrum (vinculat a l’ullastre o olivera borda), però també hi ha hipòtesis d’origen hebreu o àrab. L’etimologia popular l’ha interpretat com bonus + astrum (“bona estrella”), i a l’escut municipal aquesta estrella s’identifica amb el Sol. En conjunt, l’origen és considerat incert.

L’ocupació humana del territori de Bonastre és antiga. Es considera efectiva ja en el període eneolític (cap al 2500 aC), moment en què les comunitats van tendir a establir-se de manera més estable. Més endavant, en època antiga, la proximitat de Tarragona i el pas relativament proper de la Via Augusta (amb el tram de l’Arc de Berà a pocs quilòmetres en línia recta) van afavorir un paisatge agrari vinculat als conreus, especialment d’olivera. Al terme s’hi documenten centres agrícoles i cementiris associats a aquesta etapa a indrets com Cal Lluïsot, els Masos (Cal Antic) i la Torreta.

Després de la conquesta i repoblació de la Catalunya Nova, el territori quedà fortament condicionat pels poders eclesiàstics i senyorials. L’Abadia de Sant Cugat consolidà una etapa d’expansió i presència al Penedès (esmentada el 1209). A finals del segle XIII, Bonastre ja apareix com una realitat parroquial definida: el 1296 consta com a parròquia independent (amb el nom d’Alastro), en un acord que també delimita i diferencia clarament les parròquies de Santa Oliva, Albinyana i Bonastre. Tot i això, en l’àmbit civil, Bonastre encara era una quadra d’Albinyana aquell mateix any; la independència civil s’ha situat pocs anys després, probablement a l’inici del segle XIV. El 1369, Bonastre ja comptava amb 64 focs i gaudia de personalitat pròpia, amb un govern local exercit per un batlle dependent de Sant Cugat.

Entre els segles XII i XIII es va anar configurant una identitat col·lectiva que, a finals del segle XIV, es fa especialment visible. Entre 1382 i 1405, Arnau Estella, batlle de Bonastre, exercí les seves funcions sense dependre directament del poder senyorial de l’abat, en un període de redempció en què Bonastre restà sota jurisdicció reial a través de l’infant Joan, primogènit de Pere III. En aquesta etapa, la batllia comprenia també altres llocs del voltant (com el Vendrell, Sant Vicenç de Calders, l’Albornar i Tastal). El 2 d’agost de 1405, Martí l’Humà retornà la jurisdicció de la batllia al monestir de Sant Cugat, i Bonastre va continuar sota dependència monàstica durant segles; dins aquest marc s’elaborà, per exemple, el capbreu de 1562.

L’edat moderna i contemporània estigué marcada per guerres i càrregues. La Guerra dels Segadors comportà acantonaments, fam i estralls a la regió, i a finals del segle XVII es constata una recuperació. Després de la Guerra de Successió, s’imposà el Reial Cadastre (a Bonastre, 1778), mentre persistien obligacions com el delme. A finals del XVIII i inicis del XIX, la Guerra Gran i la Guerra del Francès afectaren fortament el territori, i el 1822 hi hagué episodis bèl·lics en el context de la lluita entre absolutistes i liberals. La jurisdicció del monestir i el delme sobre Bonastre s’acabaren cap al 1840. Les guerres carlines, la inestabilitat política i l’extorsió de partides armades van tensionar la vida local, i l’èxode cap a zones industrials va fer disminuir la població. Al segle XX, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil i la llarga postguerra deixaren un fort impacte social. Amb la transició democràtica (Constitució de 1978, restabliment de l’Estatut 1979) es consolidaren els ajuntaments democràtics.